Solbes Arjona

 

 

El dia que Baudelaire va ser reconegut com a poeta maleït, la modernitat arribava a Europa de forma contundent i mostrava l'ambigüitat de la creació, del geni, del procés, i sobretot de l’espectador. De la mirada d’una burgesia incomodada davant la impossibilitat de veure bellesa en tots els llocs, en totes les lletres, músiques i colors que ara començaven a donar veus als “Altres”. De la mateixa forma, Solbes Arjona fuig de l’academicisme ranci i la imatge figurativa per experimentar, a través dels colors, l’essència de la creació. Mitjançant els enèrgics traços es desenvolupa, de forma natural i primitiva, la genialitat primigènia que s’oposa al formalisme més kantià i cartesià emulant els poemes fonètics dadaistes.

 

L’abstracció d’Arjona, lluny de situar-se al nivell de l’expressionisme abstracte més essencial de Pollock i de la puresa formal defensada per Greenberg, emana d’una herència mediterrània ancestral, el llegat del colorit venecià està present en tota l’obra, els colors poderosos es barregen amb les lletres i creen obres sinestèsiques d’una musicalitat i expressió colorista sense precedent.  La textualitat en l’obra exerceix un paper important on, com si fóra de forma aleatòria, els verbs esdevingueren noms i els adjectius subjectes. Els traços recolzen en paraules amb un significat, aparentment caòtic, inesperat, que qüestiona la familiaritat i l’imaginari representacional de l’espectador. 

 

Arjona crea colors, crea formes espesses que s’endinsen en la mirada de l’espectador i arriben als sentiments amb petites frases contundents, que emanen d’un pensament modern i, alhora, bàsic, que recorda el Situacionisme de la França dels anys 60 i la radicalitat dels crits de Tzara i de Ball.

 

No estem davant un pintor, estem davant un geni polifacètic que crea, amb el color i les lletres, mons sinestèsics d’accent transgressor per tal de mostrar l’absurd del món que l’envolta. Al més pur estil de Huelsenbeck o Grosz, el procés de creació busca la singularitat i la inconsciència creadora del xiquet no contaminat per l’imaginari social i cultural, mentre un vel tolstià ens recorda la impossibilitat d’alliberament de la història, del context, de l’horror del buit envoltant.

 

És precisament aquest horror el que, a través del seus poemes, de les seues lletres que pul·lulen com cuques de llum al bell mig del color, declama i enfronta a la realitat més crua l’espectador, recordant la lluita ancestral de poders denunciada per Foucault. Arjona ha traspassat l’espill lacanià, ja s’ha mirat prou en eixe espill buit on el subjecte modern s’enfronta a les seues grans pors, l’espill s’ha trencat i les pors, en forma de paraules demoledores i radicalment realistes, viatgen soltes per mostrar-se nues a l’espectador. 

 

La dicotomía més sinestèsica està servida; el joc i la mirada virginal del xiquet al procés creatiu cara a cara amb la realitat més crua de les paraules que assenyalen els culpables de la pobresa social. La modernitat de la pintura alliberada de la figuració i el llegat més vast de la Mediterrània, des dels íbers fins als colors venecians, l’existencialisme més pur mitjançant l’abstracció i el color essencial enfront la lletra més clara i contundent. El procés dionisíac i el formalisme de la paraula. Des de la introspecció de la creació solitària fins a la significació global de la mirada comuna dels “Altres”. Tot això és Solbes Arjona. 

 

Elisa Guillem