Desfet

UNA VEU Al MEU CAP? “Qui soc jo?” –aqueixa és la pregunta que l'ego evita coste el que coste. Després de fer-te seriosament aquesta pregunta en el teu interior, escolta el que et diu aqueixa veu que viu amb tu en la teua ment: això és el teu ego. I si dius: “Quina veu? Jo no sent res”. El que parla és precisament aqueixa veu al teu cap, el pensador, la ment no observada, és a dir, el teu ego. Eres capaç de reconéixer això encara que siga només per un instant? Observa què passa quan dius: “Jo soc”. Sí, jo soc, però què? -pregunta el teu ego. Dir “soc ser, simplement” deixa insatisfet a la teua ment. Per què? És com si una entitat t'haguera posseït i visquera en el teu cervell des de fa tant de temps que no eres ja capaç de reconéixer-la sense un examen íntim i sostingut. Algunes persones recorden bé aqueixa vegada que van deixar d'identificar-se amb els seus pensaments. Per a unes altres ocorre de manera tan subtil que a penes s'adonen d'això i, potser encara que només és per uns instants, noten un cert alliberament, com si es llevaren un pes de damunt, o una alegria serena, una pau interior, familiar però de normal desconeguda. Els bojos estan absorts en els seus pensaments i parlen sense parar aconseguisc mateix en veu alta, inconscients de la gent i del context. Els entenimentats que anomenen a aqueixes persones “bojos” fan alguna cosa semblança només que mentalment, no en veu alta. La diferència és de grau no de gènere. No és sa estar ben adaptat en una societat malalta i dement. Sovint “el normal” és el més absurd i boig… Tu ja ho saps, o no?